Alexandre Jolien: "L'elogi de la Feblesa"

L’elogi de la Feblesa és un escrit autobiogràfic de Alexander Jollien . En el llibre ens trobem com l’autor per mitjà d’un diàleg fictici amb el filòsof Sòcrates, li explica vivències i experiències en el transcurs de la seva vida.

A.Jollien va patir una paràlisi cerebral des del moment que va néixer,  destinat a fer capses de cigarretes a una fàbrica per persones discapacitades, veiem com lluita per aconseguir els seus somnis i sortir endavant, aconseguint  anar a la universitat a estudiar Filosofia.

En el transcurs de la lectura observem com  Sòcrates per mitjà del seu mètode del Diàleg es limita a fer preguntes per a que el propi autor expliqui la seva vida i extregui les seves pròpies conclusions.

 L’autor relata les seves vivències des de que va néixer, tractant sobre angoixes i experiències, fent èmfasis a la gran importància que li dona a l’amistat ,com la filosofia li ajuda a acceptar la seva situació i a lluitar, i per últim trobem el concepte de la “mirada de l’altre”.

 Podem també observar els aspectes importants de la vida de Alexander Jollien, dona importància al concepte de normalitat, explica tots els obstacles que va patir en el centre i el gran canvi de la vida fora d’aquest, ens fa entendre les dificultats que va tenir al ser una persona discapacitada com són culturals, socials i les seves pròpies dificultats físiques i psíquiques un cop va fer “vida normal” i va anar al institut.

El concepte de normalitat va canviant al llarg de l’obra primer fa una definició on ell es margina d’aquesta normalitat però en el transcurs de l’obra i sota les reflexions a les preguntes de Sòcrates va canviant aquesta concepció de normalitat.

M’encanta el fet de com el propi autor ha arribat a aquestes conclusions ell sol, i vol transmetre als lectors el procediment de aquesta conclusió mitjançant el diàleg de Sòcrates transmitent així també la importància de la filosofia per a ell.

A mi m’ho ha transmet molt bé i tinc un altre concepte diferent del que tenia abans. Quan a mi em preguntaven perquè un discapacitat no era normal jo contestava que, no és normal perquè té un aspecte diferent que el fa diferent, això no vol dir que no ho accepti com és i que el margini, però que s’havia d’acceptar que era diferent encara que s’havia de tractar igual. Quin error, però es de savis recapacitar.

Aquest llibre ha canviat molt la forma de veure ara a les persones discapacitades.

És un llibre que m’ha marcat molt i m’ha sorprès.

Demostra clarament com l’ ésser humà és capaç de fer tot allò que es proposi i que cap persona té dret per molts estudis i experiència que tingui a dir a altre persona el que no és capaç de fer. 

Podem observar el clar exemple de com el metge li diu “ de bicicleta ni parlar-ne” (pag. 37) i ell es compra una i després de molt esforç aprèn a anar en ella.

M’he quedat paralitzada amb el lema que van utilitzar al centre, “Els pares han dut al món un fill discapacitat. Que ens el lliurin, nosaltres en farem un individu més o menys normal”(pag.51).  Si jo fos mare d’un d’aquests nens, em queixaria ràpidament, jo he portat al món a un nen, té problemes i necessito de la ajuda dels educadors i metges per a que el meu fill progressi.

Una cita que també m’ha sorprès és “la visió que els altres tenen de nosaltres, cimenta, estructura la nostra personalitat. Tanmateix, també pot perjudicar, condemnar, ferir”.(pag. 55). I és veritat com a vegades l’ ésser humà ens equivoquem creient que estem fent les coses de la forma correcta. Treballo en una pastisseria cara al públic, venen persones diferents tots els dies, quan he llegit aquest fragment he pensat que jo també tracto amb pietat a la gent, és a dir, a un home en cadira de rodes o amb algun problema físic o psicològic el tracto amb molta més amabilitat que a una persona sense problemes visibles.

És cert que ells ho han de notar i no els ha de agradar que la gent els tracti així. “Hi ha somriures que fereixen” (pag. 49) i pot ser per la ignorància de les persones hem fet sentir malament a algú amb el nostre comportament.

Aquesta lectura m’ha fet una persona millor i a tenir més empatia amb les persones discapacitades. Potser algunes son molt més feliços que nosaltres i no se’ls ha de tenir cap mena de compassió. Son persones que fan vida normal igual que la resta de la gent. Estic molt contenta d’haver-me llegit aquest llibre i així adonar-me de moltes coses. Aprecio a Alexandre i penso que si la gent fossi com ell, canviaria el món.

També m’ha ensenyat que quan vols alguna cosa has de lluitar, i que encara que et diguin que és impossible, no has de perdre l’esperança sense haver-ho intentar.